L’any 1980 vaig enregistrar en meu primer disc, un senzill amb dues cançons ("Carme" i "T'he Sorprès a Mitja Veu") amb producció  d’Antoni Parera Fons. No va ser fins l’any 1984 i de tornada d’una enriquidora estada al Brasil, que vaig editar el meu primer llarga durada, "Una Foguera de Sant Joan en Ple Gener", que vaig presentar al Festival Grec d’aquell mateix any amb quatre dies d’actuacions a la Plaça del Rei de Barcelona. L’abril de 1985 vam presentar a l’enyorat Zeleste del carrer Argenteria, "La Tardor a Pekin", amb producció de Joan Bibiloni.

En aquell moment tenia una necessitat d’enregistrar, segurament causada pel pressentiment de la dificultat de seguir existint, artísticament, és clar, en un panorama cultural sense  cap tipus de solidesa, i així vaig publicar el 1986 el disc "7PM", l’any 1987 "Gente", fruit de la col·laboració amb  Josep Mª Bardagí, i el 1988 "Arigató", on vaig tornar a adoptar el so de grup. Per a mi va ser el punt i final d’una època tan excitant com frenètica, on potser vaig oblidar la necessitat de la reflexió davant d’un panorama que m’impulsava més cap a la supervivència que cap a l’aprofundiment del que, sens dubte amb un ritme excessivament ràpid, anava aprenent.

L’any 1990 començo a treballar amb en Jordi Gas el disc "L’Últim Segon d’un Gran Somni", disc, per a mi, de transició, i l’últim fins aquest moment de la meva carrera on els sintetitzadors tenen un paper predominant.

Al 1993 és quan començo a establir unes normes de treball que em permeten controlar molt mes la meva obra: el grup base enregistra al mateix temps i els recordings son utilitzats només per detalls, doblegaments, solos, etc. Així neix "Llunes del Passeig de Gràcia". Aquest mateix any edito "Cucarachas!", bso de la pel·lícula homònima dirigida per Toni Mora.

Participo en diferents projectes col·lectius, com el disc d’homenatge a l’admirat Neil Young, "Com un Huracà" (1996) on vaig tenir l’ocasió de fer una versió del tema "Alabama".

"Enric Hernàez i el Lotus Blau", va ser el treball que vaig presentar el 1997, on vaig optar per reduir les bases a tres instruments i després comptar amb col·laboracions molt específiques. Mai oblidaré la tarda en la que vam enregistrar "Ai, Ai, Ai" amb el millor ventilador del món (Rafaelitu!) i on la màgia gitana va omplir l’estudi de rumba i de calor. I un record molt especial per en Carles Sabater.

Després de dos anys del més enriquidor dels treballs vaig editar "Oh Poetas Salvajes", on em vaig sentir cómplice d’Atxaga, Peri Rossi, Indio Naborí, Concha García, Loxa, García Montiel, Efraín Rodríguez, Ángel González, Mario Benedetti i Felipe Boso, que amb la seva obra han donat sentit a molts dels  misteris que els compositors de cançons anem col·leccionant al llarg de la nostra vida.

2008 va ser l’any de l’aparició de No t’Oblido Ni Quan l’Aspra Nit s’Obre, amb poemes del gran poeta i amic David Castillo, un text de Dylan i un poema de Núria Martínez Vernís. Des d'aqui el meu agraïment, respecte i amistat a tots els que vàren col.laborar en aquest projecte.

Enric Hernàez