05. RAMBLA DEL CARMEL

L'amor havia estat el reclam multicolor
dels bars de moda amb música de Blondie.
Ella tenia la pell aspra,
veu de noia trencada per l'alcohol.
La tocava en l'aire entre formes sense forma,
ella es queixava del refredat mentre fumava.

Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre trets de la policia i ordres per megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.

I tu de què em parles?
D'una cultura de tanatori,
d'un rumor que no interessa ningú,
de tu, em parles de tu.
Jo vaig amb una pressa desesperada
i el món es mou a un ritme desesperant.

Corbates de blau pastel,
noies disfressades amb vestits de gasa
que marquen els pits.
Et despullo mentre preguntes per què.
Calla, mira, no repeteixis històries,
no vulguis saber el que no saps
ni voldries saber després de saber-ho.

Perquè ja ho saps:
somni, malson i negre,
negre com una nit negra sense tu,
que no vull,
negre com una llamborda al teu cor,
negre com els batecs sobre el pit
sense sostenidor negre,
sota el vestit de gasa negra,
negre com un negre ben negre.

(David Castillo-Enric Hernàez,
de "El Pont de Mühlberg", 2001)

06. A CONTRACORRENT

Buscava el sud per les carreteres del teu cor.
Allà, destrucció i supervivència s’agafaven de la mà
quan em vas venir a buscar
invocant els àngels negres
que cremaven oratoris
al centre mateix de la ciutat del diable,
al bar amb ambientador barat,
on feies discreta màgia blanca
al teu pastís de maria de bruixa consumada.
Si volia el diamant del teu ull
tu em deies que no
i jo et seguia,
renunciava a la deriva,
em perdia en tu.
Dins la teva badia,
nedava de nit,
nedava a contracorrent,
nedava, fatigat, a contracorrent.

Eufòric o depressiu
davallava lleuger per sessions nocturnes
amb dones que s’assemblaven a tu,
amb dones que recollien el que jo no sóc.

Acosta la daga destra de la passió
a les venes de l’amor juvenil que em regales,
la sang que regalima en aquesta nit on ja no et toco
i digue’m  si té sentit aquesta volta
que m’allunya i dispersa,
la duna de temps que no em deixa veure’t
mentre nedo dins la teva badia,
de nit i de dia,
nedant a contracorrent,
nedant, per força, a contracorrent.

Els bocinets que recullo per intentar aixecar-me
em repeteixen que el caràcter de l’home és el seu destí,
el trànsit transparent del mar tranquil
des d’on ja no intento ni un suau vers d’amor,
nedant a la a la badia del que creia que eres.
Nedava dins el cristal?lí de la teva mirada,
nedava de nit,
nedava de dia,
nedava a contracorrent,

nedava, per força, a contracorrent.

(David Castillo-Enric Hernàez,
Inèdit)