09. GRAN PART DEL TEMPS

Gran part del temps
estic centrat.
Gran part del temps
toco de peus a terra:
puc seguir el camí, llegir les senyalitzacions,
continuar quan la carretera s’endreça.
Em puc espavilar davant els imprevistos
sense adonar-me’n que ella ha marxat,
gran part del temps.

Gran part del temps
estem d’acord.
Gran part del temps
no la canviaria ni que pogués.
Puc fer que tot funcioni,
mantenir-me ferm,
resistir fins al final,
puc sobreviure,
puc aguantar
i ni tan sols penso en ella,
gran part del temps.

Gran part del temps
tinc el cap ben seré.
Gran part del temps
sóc prou fort per no odiar ningú:
no em faig il?lusions fins a tornar-me boig
ni temo la confusió per més gran que sigui.
Puc somriure a la humanitat,
però no recordo com sentia els teus llavis
sobre els meus,
gran part del temps.

Gran part del temps
ni tan sols la tinc present.
Potser ja no la reconeixeria si la veiés,
tan lluny com és de mi.
Gran part del temps
ni tan sols estic segur
que alguna vegada estigués amb mi
o que jo estigués amb ella.

Gran part del temps
estic mig content.
Gran part del temps
sé massa bé on va anar a parar tot.
No m’enganyo, no corro a amagar-me
dels sentiments que he sepultat en mi.
No faig concessions, no puc fingir,
ni tan sols m’importa si no la torno a veure

gran part del temps.

(versió lliure de la cançó de Bob Dylan
"Most of the Time",
del disc "Oh Mercy" per David Castillo)
(versió musical d' Enric Hernàez)

10. LA MUNTANYA RUSSA

La noia de la fotografia que mirava enrera, reia.
Ella era jove, molt jove. La foto era antiga.
Ell havia recuperat de la butxaca d'un abric vell
un poema d'abans
on la premonició li assegurava que no ho havia de fer,
que no hauria de voler, que no podia acostar-s'hi més.

Sabia que l'únic que li quedava era intentar no trencar-la,
no traspassar-li l'únic que ell podia oferir-li,
aquella punyetera sensació de buit, la inestabilitat extrema.
La conversa telefònica en un punt indeterminat havia acabat
amb aquell toc de trompeta, persistent, que li feria els timpans.
Aquella frase que el conill havia dit a Alícia mentre s'amagava:
"Cal que corris almenys el doble de ràpid".
Tot com l'escenari d'un joc de miralls,

una fantasia decididament absurda.

(David Castillo-Enric Hernàez,
de "La Muntanya Russa", 1992)