13.SELF PORTRAIT

Qui és que es beu la llum del dia anterior
qui buida foscor a les cavernes,
qui talla el pastís de fruites que s'endú la millor part,
qui taral-leja la impaciència,
qui mastega bellesa,
qui s'adorm com mai,
qui et bull olors,
qui s' ofèn per l'entusiasme,
qui feineja l'ambulància,
qui s'adiu al teu plor,
qui és que et té i et fa malbé,
qui et saneja,
qui s'amaga avinenteses,
qui empastifa dies de fang,
qui t'adula,
qui atresora el cianur,
qui t'estranya,
qui et calca positures.

Un portrait quan és self
i la batalla que és perduda

(Núria Martínez Vernis-Enric Hernàez)

14. LA FORTUNA

Tampoc no resulta fàcil trobar les portes adequades al laberint,
ni la preposició que cal,
ni evitar el record quan un perfum com el teu
se’m creua pel passadís del metro.
Plovia abans de ficar-me al túnel.

Tampoc no resulta fàcil trampejar d’una manera digna
en una societat en què la velocitat dels canvis
no deixa temps a assumir-los.
Nous escenaris per acabar veient el mateix,
amb lleugeres,
imperceptibles modificacions…
Més canvis que resultats.

La interminable successió de començaments
ens aboca a una sèrie macabra de finals,
finals incessants que m’erosionen lentament:
tal com véns te’n vas,
tot així d’immediat i efímer;
un tumor,
una crisi blàstica cap a la fase accelerada,
hauria estat més tractable.

Adaptar la ment a l’oblit tampoc no resulta fàcil,
ni còmode,
ni potser massa intel.ligent.
Em vaig equivocar quan m’aturava a mirar-te,
hauria hagut de passar de llarg,
mirar la publicitat o les quatre monedes de la gitana,
caminar en direcció al guitarrista, que també demana,
“has de ser como la mañana del día que te conocí”,
 un vers de Triana en aquest mateix túnel del metro Diagonal.

(David Castillo-Enric Hernàez,
Inèdit)